Durant aquest semestre en aquesta assignatura hem estat preparant un musical, creant les cançons, les disfresses, el decorat per al escenari...étc. Ha set bastant de treball fer-ho tot i ha set díficil ja que li havies de posar imaginació o havíes d'estar preparada per si alguna cosa es trencava però una vegada fet veus que mereixia la pena fer-ho lo millor possible.
El dia 4 de juny va ser quan vàrem realitzar el musical al Diari de Eivissa. Vàrem venir col·legis de vila per veure les obres. Nosaltres erem el segón grup en sortir i vàrem començar amb un poc de nervis però una vegada que vàrem començar a actuar se'n vàren anar. Vaig sortir amb molt bones sensacions una vegada feta ja que els nens vàren participar quan els necessitavem i va ser molt divertida.
En general, vàrem sortir amb molt bones sensacions i pensant que havia sortit millor del que ens esperava i això ens ha animat bastant.
Aqui deix un el glogster de la nostra obra que hem fet amb fotos i el video de la nostra representació.
jueves, 5 de junio de 2014
Preparació del musical
Quan decidírem el desenvolupament de la nostra història començàrem a preparar els escenaris i les nostres disfresses. Primer vàrem començar amb el cap de l'elefant ja que era el més díficil per a fer. Després continuarem fent els arbres per a l'ambient de fons i els mobles per a la casa del caçador i alguns elements dels personatges com l'escopeta del caçador.
domingo, 1 de junio de 2014
Conclusió
Acabada l’assignatura Socioemocional d’aquest semestre farem
un poc de reflexió sobre l’aprés.
Com ja vaig reflectir en la
primera entrada del bloc, el semestre i l’assignatura la començava preocupada
per els resultats del anterior semestre, tot i que al llarg d’aquest semestre
ja he estat tranquil·la.
En aquesta assignatura tractàvem
el tema de les emocions que em pareix un dels temes fonamentals alhora de donar
classe ja que formen part de nosaltres i contínuament les expressem, i a l’escola
també. Per això és important que les coneguem bé per ensenyar-li als nens com
expressar-les de una bona forma i per saber comprendre’ls.
La forma en que les hem
tractat a classe ens ajudat molt a aprendre, reflexionar sobre elles i sobretot
treballar-les de manera pràctica ja que sempre fèiem exercicis individuals,
després en petit grup i després tota la classe cosa que ens facilitava parlar
davant de tota la classe. També no només hem treballat les emocions si no
diverses situacions que apareixeran en la nostra feina com a mestres com és el període
d’adaptació i les primeres entrevistes. Aquests últimes les hem treballat d’una
forma pràctica a classe fent el rol de mestres i pares i les demes feiem d’observadores
i ens servia per a un futur quan siguem mestres. També vàrem posar en practica
per parelles activitats per treballar les emocions amb els nens a classe i va
estar molt bé ja que veies algunes activitats que perfectament podries posar en
pràctica en una aula en un futur.
Treballar les emocions no
és fàcil però ho trop molt important per donar classe a una escola i més a més amb
nens petits que comencen una nova etapa en l’escola, per al tractament amb les
famílies, per a la col·laboració amb altres mestres, tot i que també són importants
per a la vida en general.
lunes, 19 de mayo de 2014
Activitat 9
Aquesta entrada tracta sobre aquest text: Una mare
li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou
curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que
aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar
aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués
adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període
d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven
programades.", després de llegir-ho havíem de dir si pensàvem que la reacció i la
resposta de la mestra havia estat correcta i que haguéssim dit nosaltres.
El període d’adaptació és molt important ja que és un
canvi per a la vida de l’infant i també dels pares. És la primera separació
significativa de l’Infant dels seus pares i aquestos han de tenir la seguretat
que el deixen en un bon lloc segur que atendran totes les necessitats del seu
fill.
Aquest procés normalment
dura una setmana i tot i que pot ser que hagi nens que en menys temps ja estiguin
totalment adaptats. Lo millor es que aquest procés es fes completament però com
a mestres hem d’estar preparades per diferents situacions com és aquesta ja que
pot ser també que els pares tinguin inconvenients per temes de treball. La
resposta de la professora ha set molt insegura no ha donat confiança als pares
ja que la resposta el que ha deixat veure és que és la mestra la que no esta
segura de poder acabar abans el període d’adaptació sense fixar-se en el nen.
La professora en la meva opinió crec que hauria d’haver estat més flexible en
la seva decisió, és a dir, primer preguntar quins motius té la mare per dir que
ja està adaptat si es per treball, o perquè pensa que com ja no plora ja està
adaptat o qualsevol cosa, ens hauríem d’interessar. Després si pensa que pot
tenir raó podria haver dit que el dia següent es fixaria com funciona el nen
dins la classe per veure si està adaptat i si l’equip directiu deixa pot acabar
el període d’adaptació aquell nen.
Tot i que la mestra en
aquest cas també li generava inseguretat a ella acabar el període d’adaptació
no hauria d’haver-li fet veure a la família ja que te deixen al càrrec al seu
nen i si veuen que tens dubtes sobre una decisió de moltes que hauràs de prendre
no estaran segurs alhora de deixar-te una altra vegada al seu fill. Cada família
i nen es diferent has d’estar preparada per enfrontar-te a diferents
situacions, ja que tot i que ho tinguis plantejat i organitzat d’una forma no
significa que tot sortirà així tot i que te pot ajudar bastant.
També el mestre ha d’estar
preparat per algunes famílies amb les que no hi estirà d’acord amb les
decisions que prengui però ha de fer saber a les famílies que ell sap lo que
fa, és el mestre i sempre mirarà en benefici del nen i haurà de demostrar-li
als pares amb professionalitat.
En definitiva, hem d’estar
segurs de les nostres decisions, ser professionals , saber les situacions de
les famílies i cooperar amb elles ja que són molt importants en l’educació dels
seus fills i es un treball conjunt.
Aquí deix una pàgina d’una escola on expliquen com és el període d’adaptació
cosa que es interessant posar-ho en la pàgina web de l’escola per a les
famílies.
http://blocs.xtec.cat/pescallunes/quant-a/el-proces-dadaptacio/
martes, 29 de abril de 2014
Activitat 8
Deixant de banda el tema de la família, varem començar el
tema de l’escola. Per començar el professor va plantejar una sèrie de preguntes
posant un quadre a la pissarra i teníem que fer-ho
La primera pregunta era quina hauria de ser la filosofia
que la sustenta i varem dir que hauria de ser una escola que acceptes a tothom
sense excepcions. Que s’encarregués d’ajudar a desenvolupar totes les
dimensions del nen.
La segona pregunta era dir els objectius i vaig posar
aprendre a conèixer les emocions, aprendre a regular-les i saber expressar-les.
La tercera pregunta era els models i motivacions i vaig
posar que hauria de ser una escola inclusiva basat en el model constructivista
on ells formen el seu propi aprenentatge i els professor només guien i els
ajuden.
Després entre totes varem ompli un requadre que hi havia
en la pissarra amb les tres preguntes relacionades amb la guarderia, l’escola
infantil i la casa del nen.
HISTÒRIA DE
L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
|
|||
|
GUARDERIA/ASILO
|
ESCOLA
INFANTIL
|
CASA DEL
NEN/A
|
ORIGEN
|
Necessitats
econòmiques:
-De
la industria
-De
les famílies
(treball
de la dona)
|
Descobriment
del valor educatiu
(Psicopedagogia)
|
Centrada
en les necessitats de l’infant
|
OBJECTIUS
|
Guardar
Tenir
cura
Entretenir
|
Compensar
Optimitzar
Preparar
|
Protecció
Salut
Seguretat
emocional
Jugar/gaudir
Explorar/conèixer
|
MODELS
I MOTIVACIONS
|
Aparcament
Manca
de temps
Sentiment
de culpa
|
Model
adult de rendiment
Preocupació
pel futur
|
Model
infantil de benestar
Centrada
en el present
|
lunes, 28 de abril de 2014
Activitat 7
Per fer l’activitat 7 i continuant amb el tema de la família
hem vist una pel·lícula Un lugar donde
quedarse.
Tracta sobre una parella que seran pares i quan ho
descobreixen se’n van a viure on estan els pares del al·lot. Quan duen 6 mesos
els pares d’ells decideixen anar-se’n dos anys a viure fora i ells decideixen
viatjar on els seus amics i familiars viuen per decidir on viure ells. En tots
els llocs que van visitant hi ha famílies de tots tipus, tradicional, amb fills
adoptats, de pares separats. Ells quan veuen aquestes famílies més que en quin
lloc volen estar es fixen més en quina família volen al seu costat perquè els
ajudi. Quan ja diuen de quedar-se on la família amb fills adoptats visiten la
casa on la dona va viure de petita amb els seus pares que estan morts i
decideixen quedar-se en aquella casa.
La realitat d’aquesta parella em pareix bastant real tot
i que sempre hi ha aspectes que són més de la ficció com per a mi el fet de que
tot els hi vagi perfecte i mai tinguin cap discussió. Al meu parer em pareixen
bastants immadurs, ell més que la dona però tampoc penso que sigui un problema
perquè són responsables.
La mort dels pares de la dona la ha marcat molt ja que
diu que no és vol casar ja que ells no estaran per veure-la i també perquè es
dur que una dona no tingui el recolzament dels seus pares en situacions com en
la que està on va a tenir un fill, i quan ells pensen que tindran al costat als
pares d’ell i s’adonen de que es van a viure fora dos anys pues han des buscar
un altre lloc on hi hagi gent que els pugui recolzar, perquè realment no
busquen llocs nous on no viu cap conegut per començar una vida allí si no se’n
van a lloc on viu gent perquè els pugui ajudar.
El que tinguin un fill en camí i hagin de canviar de rols
de fills a pares per a ells, i per a tothom, suposa un canvi molt important i
sempre apareixen dubte com si seran un bons pares i si sabran ser-los o no.
Tots els tipus de famílies que van sortint en la pel·lícula
són bastant diferents i els protagonistes viatgen a cada un dels llocs on estan
per veure on anar a viure tracten de veure quina família es la que més li
agrada però en realitat el que han de descobrir es quina família volen ser ells
i elegir un lloc per quedar-se no guiant-se per la gent que coneixen com és el
que fan al final, i parlant entre ells dient les coses que volen i que no volen
fer que surt en una escena de la pel·lícula.
La pel·lícula amb el tema que estàvem tractant de la
família ha anat molt bé ja que surten molts de tipus de famílies y tampoc reflecteix
quina és la millor ni pitjor simplement cadascuna te els seus trets i
diferencies de les altres.
viernes, 21 de marzo de 2014
Activitat 6
Ara hem començat amb el tema de la família. Com a primera
activitat vàrem fer una definició de família començant individualment, després
per petits grups i per últim tota la classe com varem fer la definició d’emoció.
La definició que vaig fer jo deia que la família és l’agent
socialitzador primari per a l’infant. Aquesta és un conjunt de persones
emparentades i cobreixen les necessitats bàsiques. Després en petit grup vàrem dir que la
família és la institució més important per a un individu des del naixement,
formada per un grup de persones unides per uns vincles que cobreixen les seves
necessitats bàsiques. Les diferents persones que formen aquest grup tenen un
rol establert. I per últim entre tota la classe vàrem dir que la família era la
institució més important formada per un grup de persones que comparteixen un
espai i temps amb uns vincles i amb unes funcions de recolzament, afectives,
fisiològiques, econòmiques, culturals i educatives que cobreixen les
necessitats que necessiten. Com sempre de cada definició vàrem agafar diferents
conceptes de cada un dels grups i al final ens queda bastant correcte i completa
tot i que en veritat de la definició de família es podrien dir moltes coses.
Després vàrem nombra els tipus de famílies que pot
haver-hi i com ja l’hem donat en altres assignatures ja els sabíem. Vàrem
comentar alguns dels que teníem dubte com la família extensa que poden ser dos
famílies juntes, és a dir, pares que viuen amb els seus fill o filla que també
tenen una família o un membre de la família compartint la llar amb una família
nuclear. Molts d’aquests tipus de famílies no han sorgit fins fa poc ja que
abans a quasi totes se’ls hi nomenava o eren famílies tradicionals, i si
existien no els nombraven amb cap concepte.
A classe vàrem veure altres definicions que s’havien fet
de família i una de les que em va cridar l’atenció va ser la de “És aquell grup
de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al
dia” no pareix que sigui una definició correcta de família però estic segura
que totes quan la vàrem sentir a classe ens vàrem sentir identificades amb
aquesta.
El fet de que hagi tipus de famílies i que ho sapiguem és
molt important de cara al futur com a mestre perquè hi haurà molta diversitat
de famílies dels nens i és important tenir-ho en compte.
jueves, 13 de marzo de 2014
Activitat 5
Després
de veure el vídeo de Human baby vaig a esmentar les idees que el vídeo me ha
aportat noves, ja sabia i les he reforçat, aspectes per a debat, les funcions
de les emocions morals i una reflexió global.
Un
dels aspectes que ja sabia i he reforçat és que els nens quan encara no parlen
utilitzen el plor per comunicar les seves necessitats, és a dir, si tenen gana,
quan tenen son...etc. Altre aspecte que ja sabia era que cada nen és diferent i
cada un té el seu temperament i diferents formes de reaccionar als estímuls com
per exemple que darrere d’un cristall li posaven una joguina i no la podien
agafar, uns insistien i ploraven i altres ho intentaven una vegada i perdien l’interès.
Un dels aspectes que vaig comentar a classe respecte a això es que en el carrer
en la vida diària quan algú veu que el nen davant aquestes situacions que no
poden aconseguir el que volen comencen a plorar i es frustren ho veiem com que
aquests nens són dolents o malcriats però en realitat és que tenen diferents
formes de reaccionar.
Els
aspectes nous que me va aportar el vídeo són varis. Un de les idees més
interesants va ser que els nens reconeixen primer les emocions en les
expressions de la cara de la mare, després en la cara d’altres dones
desconegudes i per últim en la cara del seu pare. Em va impactar que les
expressions del seu pare són les últimes que reconeix tot i que té més vincles
que amb altres dones. També que no sempre als nadons els hi agraden tant els estímuls
com a altres, per exemple, si l’agafes estàs jugant molt amb ell t’apropes molt
al nen pot molestar-li ja sigui per el seu temperament o per el moment en el
que estàs amb ell per exemple si es l’hora de dormir o de menjar.
Altres
aspecte és que als 10 mesos els nens ja comencen a buscar el consell de la mare
en les seves expressions per saber si el que estan fent està bé o no, és a dir,
si la mare li dona el seu permís o l’aprova.
Quan
compleixen els 24 mesos adquireixen habilitats pròpies per regular les seves
emocions, per exemple, en el vídeo sortia una nena a la que li treien una
aranya i la nena per llevar-se la por començava a cantar una cançó d’una
aranya.
Els
nens prenen consciencia d’ells mateixos al voltant dels 24 mesos, en el vídeo feien
la prova amb un nen que li pintaven el nas amb color vermell i quan es mirava
en el mirall es tocava el nas deixant veure que si que es reconeixia a ell
mateix en el mirall i es donava comte de que tenia alguna cosa en el nas que
abans no estava. També quan prenen consciencia d’ells mateixos comencen a tenir
vergonya, en el vídeo sortia que mentre un nen estava jugant la mare i una
observadora el senyalaven mentre deien el seu nom sense parar i el nen s’adonava
que es referien a ell i no sabia perquè, també un altre més petit li varen fer
el mateix però en aquest cas ni es va girar perquè no reconeixia que s’estaven
referint a ell, però també està relacionat amb el caràcter del nen per la forma
que reacciona quan té aquest sentiment de vergonya.
Els
aspectes per debat que crec oportuns són el fet de que els nens reconeguin
abans que volen dir les expressions a la cares de dones que no coneix i no la
del seu pare, ja que el pare és una persona més propera que no una dona
desconeguda. També que per fer l’experiment de reconèixer les expressions els
hi posaven vídeos de persones entre les que estaven la mare el pare i dones i
homes desconegut amb la seva veu però no a la mateixa vegada que movien els
llavis, però els nens si que per el to de la veu poden reconèixer l’estat d’ànim
però encara no llegeixen els llavis.
El vídeo
també parla de les emocions morals que ajuden als nens a integrar-se en la vida
social, ha deixar l’egocentrisme, i algunes emocions que esmenta el vídeo són l’orgull
i la vergonya de la que ja he parlat abans. Són emocions en que la societat
influeix, quan tenim vergonya és perquè algú o alguna cosa ens està fent
sentir-la, i l’orgull és la resposta als èxits que poden tenir.
En general m’ha agradat i m’ha semblat interessant ja que com es pot veure la majoria de
les idees que m’ha aportat han set noves i eren coses que no havíem parlat a
classe. També m’ha fet pensar molt sobre algunes idees que he comentat abans
com el temperament que normalment les reaccions del nen no es relacionen amb el aquest si no amb si es porta malament o bé. Però el vídeo em pareix que
aporta moltes coses i et fa reflexionar sobre aquestes.
Aqui deix un bloc on hi ha una activitat sobre les emocions treballada amb nens que m'ha agradat.
http://degrapespasapaseneducacio.blogspot.com.es/2014/04/tot-un-exit.html
Aqui deix un bloc on hi ha una activitat sobre les emocions treballada amb nens que m'ha agradat.
miércoles, 12 de marzo de 2014
Quarta activitat
La lectura de L’alquimia de les emocions ens proporcionava diverses estratègies
educatives per a mestres en torn a les diferents emocions primàries que en
anteriors entrades hem citat. Com a activitat 4 varem dir de les estratègies
que sortien en cadascuna de les emocions quines pensàvem que eren les 3 més
importants i ordenar-les.
En l’estima les dues primeres estratègies que varem
escollir varen ser "Amar, y por tanto establecer vínculos
afectivos, es un elemento básico para un crecimiento emocional y armónico” com a primera i més important, després com a segona
varem posar "Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos.
Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de
nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres,
debemos tenerlo siempre presente”. Tot i que les varem posar primer
individualment i després en petits grup varen coincidir.
En la por les dues primeres estratègies
que varem escollir són: la primera “Todo el mundo tiene miedo a algo incluso
el valiente. Es importante transmitir esta idea a los niños para desmitificar
al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo para obtener de él ventajas o
poder”, i la segona “Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino
reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una
virtud si evita grandes fracasos”. En aquestes estratègies si que vaig
coincidir amb la primera amb les altres dues companyes perquè me pareix
important transmetre la idea de que la por no sempre és dolenta a no ser que et
paralitzi. No han de pensar que són els únics que tenen por ja que tot el mon
te por a alguna cosa. Els nens han de poder expressar aquestes por i a aprendre
que ens mostren les nostres limitacions.
En la ràbia varem elegir
aquestes estratègies: la primera és “Dejar salir la rábia, siempre que no
haga daño a nadie” i la segona és “Hablar sobre lo que ha ocurrido,
haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando
sugerencias y otras vias para resolver los problemas”. Aquestes dues
estratègies em pareixen les més importants ja que primer de tot hem de deixar
sortir la ràbia perquè si la deixem dins anirem acumulant i una vegada que
surti serà pitjor. Hem de deixar que expressin els seus sentiments tot i que
també el hem de ajudar a resoldre els problemes o situacions que han conduit a
tenir aquesta ràbia per tal de que s’adonin de que n’hi ha altres formes de
resoldre’ls.
En la tristesa les dues
estratègies que varem escollir són: la primera és “Negar las tristeza no nos
permite estar alegres. Cuando mayor es la pérdida, mayor es la
tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y
dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos
falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de
negarla.” I la segona “ Si nos permitimos expresar la pena es más probable
que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podamos comenzar de
nuevo". En
la meva opinió les estratègies per a la tristesa estan molt bé en la teoria
però és molt més difícil posar-les en pràctica i més quan ha de ser a altres
persones que estan en aquesta situació. Però he escollit a aquestes perquè crec
que són els primers passos per a poder deixar que la tristesa se’n vagi i acceptar
la situació que ha conduit a aquesta tristor.
Per últim en l’alegria les
dues estratègies que vàrem escollir són: “Asumir una cierta responsabilidad
con respecto a nuestro estado de ánimo para que incluso en los momentos
difíciles podamos conseguir un cierto punto de alegría para seguir adelante”
i la segona “Poner humor a la vida. Es una buena actitud
que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se
sobrellevan mejor". Respecte a aquestes estratègies, tal com he dit
abans que les de la tristesa eren difícils de posar en pràctica, crec que les
de l’alegria són més fàcils. Al meu parer és més fècil alegrar a algú o
animar-lo que consolar-lo perquè pareix que res del que diguis funcionarà. És
molt important la actitud que tinguem sempre davant les situacions que ens
aniran sorgint durant la vida perquè són aquestes les que ens faran continuar
disfrutant de les coses bones.
viernes, 7 de marzo de 2014
Tercera activitat
En la activitat 3 havíem d’aconseguir fer una definició
del concepte d’emoció. Ja que aquesta assignatura tracta de les emocions i
encara no sabíem quina era la seva definició. Varem treballar igual que en les
altres activitats primer cadascú feia la seva, després en grups de tres i per
finalitzar tota la classe junta.
La definició d’emoció que jo vaig fer és la següent: les
diferents reaccions que et provoquen diferents fets o situacions que es poden
donar en qualsevol moment. Com ja vaig veure després me faltaven moltes coses
per que fossi més específica. Després entre tres companyes varem fer una altra
i varem posar que una emoció era la manifestació d’un estat cognitiu que
provoquen diferents fets o situacions en un moment determinat. Veient aquesta
definició es pot veure que tampoc va canviar molt de la que ja havia fet.
La última definició d’emoció que varem fer entre totes varem dir que l’emoció és
un estat d’ànim canviant, intens i temporal provocada per un estímul intern o
extern que té significat per a l’individu i que provoca una reacció física o
psíquica,o real o fictícia.
Com ja he dit abans es pot veure que a la meva li
faltaven coses importants per especificar el perquè està causada, que provoca
com és quan es sent... són coses importants alhora de definir-la en les que jo
no vaig pensar-hi. Tot i així quan varem dir totes les companyes les nostres
definicions no eren molt diferent les unes de les altres però cadascuna tenia
un tret que les altres no tenien.
lunes, 24 de febrero de 2014
Segona activitat
La segona activitat de la que ja varem parlar a classe ha
de tractar sobre les emocions primàries, és dir aquelles que són necessàries
per a viure. Primer individualment vàrem fer una llista de les que pensàvem que
eren, després en grups de tres i després globalment.
Les emocions que jo vaig escollir com a primàries són la
ràbia que la definiria com una irritació produïda per un fet o situació que tu
no acceptes. També vaig dir l’alegria que estaria causada per aconseguir un
objectiu. Després també la tristesa que estaria causada per la pèrdua d’alguna
persona o d’alguna cosa. La por també la considerava com una emoció primària
per què la relacionava amb un moment. Un breu espais de temps i per tant era
una emoció tot i que en realitat pots tenir por d’alguna cosa a llarga durada. La
preocupació, la confiança i la motivació també les vaig posar tot i que al
final no eren primàries i podien derivar d’aquestes. Una emoció que és molt
important com és l’amor no la vaig posar perquè vaig creure que era un
sentiment ja que jo l’amor ho relacionava amb una durada llarga i per tant
pensava que era una emoció, però no perquè no la considerés important.
Quan vàrem comentar-les en petit grup les més important
si que les teníem en comú en lo que dubtàvem era en si algunes eren sentiment o
emocions ja que es difícil diferenciar unes de altres. Per últim en gran grup varen
coincidir també en general varem posar les mateixes menys dos o tres que a lo
millor no varem tenir en comú o algunes que alguns grups consideraven
sentiment, com en el nostre cas l’amor.
Després varem descobrir quines eren les emocions primàries
segons Silvia Palau i són cinc. L’estima, la por, la tristor, la ràbia i l’alegria.
D’aquestes emocions hi ha una que és l’emoció mare que és l’estima , tot i que
les altres també tenen un valor important. Tot i que algunes ens donen males
sensacions les considerem en la nostra societat com a una “emoció dolenta” d’alguna
manera ens ajuda. La por ens ajuda a posar-nos límits, la ràbia pot ens pot
donar més motivació per aconseguir una cosa, l’alegria sense dubte es positiva,
l’estima tot i que es considera bona també pot derivar en emocions que no es
consideren bones com la tristesa, gelosia entre altres.
Parlar de les emocions a classe i descobrir quines són
les primàries m’ha fet aprendre moltes coses ja que com he dit abans jo no
considerava l’amor com a una emoció i resulta que és la mare de totes les
emocions i això em fa que aquesta assignatura m’interessi cada vegada més.
Primer activitat
La primera activitat d’aquesta assignatura és un poc
diferent del que han set les altres, hem de dir quina emoció hem tingut al
començar la primera classe de l’assignatura.
Com ja varem comentar a classe la primera emoció que vaig
dir que tenia era preocupació. En realitat va ser un poc en general per que el
primer quatrimestre no m’ha anat molt bé i encara no estava motivada per
començar les noves assignatures. Tot i això no vol dir que l’assignatura no m’interessi
ja que després de haver tingut classe de totes les assignatures que tenim és la
que em pareix més interessant i crec que m’agradarà.
Després de mencionar les emocions que teníem varem
situar-les en un quadre on es diferenciaven entre emocions positives, negatives
i ambigües. La meva emoció vaig ser la única que la va posar en emocions
negatives tot i que era en general, també l’hagués pogut posar a ambigües perquè
encara no coneixia l’assignatura i de fet com ha set aquesta emoció ha canviat
a positiva després de conèixer-la.
jueves, 23 de enero de 2014
Quiet. Màrius Serra
La novel·la
de Quiet d'en Marius Serra no és com cap novel·la que hagi llegit fins ara.
Tracta sobre la història del seu fill que pateix una encefalopatia i va narrant
petites narracions des del 2000 l'any que va nàixer fins al 2007.
A
mesura que vas llegint els diferents capítols que són diferents narracions
curtes de situacions viscudes amb en “Llullu” com li anomenen carinyosament no
pots evitar posar-te en la pell d’en Màrius o de la seva família. Quan
llegeixes algunes coses de les que conta de com alguna gent actua, com és la
cambrera d’un restaurant que al veure que en Lluis duia cadira de rodes comença
a posar un munt d’excuses perquè no es quedin, fins i tot els fa pujar unes
escales amb la cadira per anar a una sala més enretirada per tal de que la
cadira d’en Lluis no molesti, fa que fins i tot et sentís malament per la família
i per molestes més que també estaran en la mateixa situació de veure la reacció
d’algunes persones cap a la situació del seu fill que va en cadira de rodes ja
que no té mobilitat.
Quan
narra quan a en Màrius en el cap li ve tota l’estona la frase “Jo no podria” de
gent que li ha dit penso que aquestes persones no s’han posat mai en cap moment
en la seva posició per que ja no es si pots o no, és el teu fill i és una
persona que no es pot fer valer per ell mateix com pots dir que no podries per que
no estàs en la situació. Tot i això en cap moment es llibre ens diu que sigui
fàcil, a vegades en alguns capitols on es nota en dialegs o en els pensament
que en Màrius transmeteix una actitud irritada.
En un
altre capítol surt un relat on una parella diu que el carro del seu fill és el
mateix al que ells porten en Marius pren una actitud un poc cansada de que li
diguin això ja que la seva cadira és especial i resulta que l’altre nen també
du una cadira especial i no s’ho esperava,
en aquest moment em dona la sensació que tot i que ells tinguin al fill
amb problema a vegades no pensen que altre gent també sofreixen el mateix o ni
es para a fixar-se en l’altre nen de la família que li diu això per veure si el
seu fill també té un problema , si no que directament donen per fet que s’han
equivocat.
El
llibre m’ha sorprès per una part per alguns dels pensaments que en Màrius
reflexa i que no té por al posar-los tot i que m’han impactat un poc com per
exemple quan s’imaginava al seu fill caient des d’un edifici o quan per primera
vegada va pensar en que el seu fill no tindria molta esperança de vida i
comença a pensar-hi en l’ascensor que hi
han posat a casa per en Lluis que després no servirà per res.
També
m’ha fet reflexionar en tots els obstacles que hi ha en la societat per a
persones com en Llullu en el capítol on conta lo que ha de fer per dur a en
Llullu des de casa seva fins al autobús, el canvi de parada de bus de la porta
de casa seva a deu metres més lluny que tot i que pareixen poc per el camí hi
ha cotxes mal aparcats que no els hi deixen anar per la vorera i han de baixar
al carrer, el policia que veia la situació i no feia res, o els cotxes que fins
i tot li donaven al clàxon mentre estava pujant al seu fill en es bus amb la
cadira i no es varen posar en el seu lloc.
Un dels aspectes que m’ha agradat molt ha set la
quantitat de viatges que fan amb en Lluis sense que els seu problema els hi
impedeixi gaudir de vacances amb tota la família aprofitant el temps i no
veient els aspectes negatius.
Les coses que més emotives m’han paregut del llibre ha
set quan la germana escriu un relat a l’escola per un concurs sobre el seu
germà i guanya i a més el relat es pot llegir en el llibre, i l’últim capítol
quan fan la sessió de fotos a en Lluis amb l’ajuda d’un amic d’en Màrius que és
fotògraf en Jordi Ribó, com si estigues corrent, a més a més una de les fotos
és la portada del llibre.
En definitiva el llibre m’ha fet reflexionar molt i fins
i tot just he acabat el llibre he anat a cercar que va passar amb en Llullu a
partir de 2007 i coses de l’autor. Situacions com aquestes en podran sorgir en
un futur en un aula com a mestra i l’assignatura d’inclusiva crec que t’ajuda
molt a ficar-te en aquest mon i comprendre el procés que s’ha de seguir en un
centre en aquestos casos.
sábado, 11 de enero de 2014
Tema 4. Factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge
En la entrada del tema 3 varem parlar dels factors
psicològics intrapersonals que es donen en el procés d’aprenentatge, i en
aquesta parlarem dels factors interpersonals implicats en l’aprenentatge. Com
es podrà veure al finalitzar aquesta
entrada són molts els factors i els processos que influeixen en l’aprenentatge
però que la gent no ho sap quan aquestos es produeixen.
Començarem per la interacció mestre-alumne que tot i que
en la teoria es digui que el mestre ha de tractar a tots els alumnes per igual
és molt difícil a partir de la personalitat de cadascun acceptar a tothom, ja
que sempre hi ha una primera impressió que et crea unes expectatives. Aquestes
expectatives que el mestre crea segons Jussim passa per tres fases: en la
primera fase a partir dels coneixement sobre l’alumne obtingudes anteriorment
es creen unes sobre el futur, la segona
es la actitud que té el professor amb l’alumne a partir d’aquestes
expectatives, i la tercera és la reacció dels alumnes al tractament per part
del professor.
Sobre aquestes fases que té el mestre sobre les
expectatives dels alumnes crec que la primera no només es dona en l’àmbit
educatiu quan coneixes el passat d’una persona hi ha fet coses que tu
consideres que estan malament no esperes més d’aquella persona sense conèixer-la.
També és important en aquesta professió oblidar-se de les expectatives amb els
més petits es veritat que no canvien molt i amb els nens quan són més grossos
si, però pot ser que després d’això li posis al nen una etiqueta que no serà
capaç de canviar. Per exemple als nens que es porten malament un dia o dos a
classe i ja sempre està castigat o sempre és anomenat com el dolent de la
classe.
El context escolar també té molta influència en la
relació de mestre-alumne, basant-nos en la teoria de Brofenbrenner que diu que quant més relacionats estan els contextos
més potenciadors d’aprenentatge seran i en una metodologia motivadora i que
treballi les estratègies emocionals dins l’aula
.
Parlant del mestre i de les seves característiques podem
dir que hi ha molts tipus de personalitats de mestres i es situarien entre dos
pols. El afectiu-emocional(demostren
acceptació, comprensió, empatia, treballen qüestions emocionals a l'aula)
i l’intel·lectual-directiu (tenen
més present ser eficaços amb els recursos didàctics, coherents amb els
aprenentatges). Crec que cada
personalitat treballà més unes qüestions i l’altre treballa altres però això no
vol dir que un sigui millor que l’altre també depèn de la personalitat del nen
i de veure quin és el que li agrada més en el procés d’aprenentatge.
En relació també a les
característiques del professor podem veure que existeixen diferents rols de
mestre. A classe varem donar la manipulació experimental sobre com influïen
cada tipus de rol en un grup. Els rols que s’utilitzaven eren l’autoritari, el
democràtic i laissez-faire. Una vegada fet l’experiment varem comparar amb els
resultats i va sortir que el grup amb l’autoritari treballaven molt però quan
el professor sortia de classe feien desajustos en l’aula, amb el democràtics no
hi havia tant de control però quan sortia el professor continuaven treballant,
estaven contents amb el seu treball i no hi havia tanta agressivitat i amb el
laissez-faire no feien res i tenien una actitud agressiva. Tots aquests estils
s’han anat donant en l’educació en diferents èpoques. Però actualment hi ha un
estil més democràtic `però no deixant totalment de banda a l’autoritarisme.
Com veiem ser mestre dur
moltes responsabilitats i són moltes les coses que depenen de l’actuació de
mestre com les relacions, la motivació dels nens, el rendiment en
conjunt,etcètera. Aquesta professió per
a la importància que té no te la consideració que és mereix.
viernes, 10 de enero de 2014
Tema 3. Factors psicològics implicats en l'aprenentatge : factors intrapersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge
El tema 3 tracta dels factors psicològics implicats en l’aprenentatge.
Parla de dos principals processos: els processos cognitius i els processos
afectius.
Primer parlarem dels processos cognitius que són tres: l’atenció,
la memòria i la intel·ligència. El
primer procés és l’atenció, que incrementa el grau de maduració i facilita l’entrada
d’informació. Aquest procés per als nens és bastant curt, no poden estar una
hora sencera de classe i pretendre que
hagin estat atents tota la classe, i tampoc vol dir que un nen que estigui
sempre tranquil a classe també estigui atent.
A partir d’aquest procés es varen crear les teories del
processament d’informació de les que mai havia escoltat i que tampoc pensava
que es pogués fer. Són unes teories joves que comparen el funcionament de la ment
humana amb processos computacionals, és a dir, el funcionament d’un ordinador.
A partir de les investigacions que es varen fer per realitzar les teories varen
trobar factors que incideixen en l’atenció i són: factors fisiològics, el
nivell de desenvolupament, motivacions interessos i diferències individuals.
Aquestos factors tot i que no havia escoltat mai de les
teories crec que la gent sap el que els afecta alhora de posar atenció a
qualsevol cosa, respecte als fisiològics si estàs cansat o tens fatiga esta
clar que t’afecta no tens tanta predisposició como si no ho estiguessis, el
nivell de desenvolupament com he dit anteriorment els nens tenen menys
capacitat d’atenció però aquesta amb els anys va madurant, d’aquest factors es
treuen els conceptes d’atenció espontània que són breus i intensos i l’atenció
sostinguda que dura més. Després esta les motivacions i interessos, si has de
prestar atenció a alguna cosa que t’agrada estaràs més atent perquè és allò que
t’interessa i vols saber, i de les diferencies individuals es poden treure dos
tipus que són els més representatius l’estil impulsiu i el reflexiu que tenen
diferents tipus d’atenció.
Després esta la memòria on
el model més representatiu que hi ha és el de Atkinson i shiffrin. Divideixen la
memòria en tres tipus: la memòria sensorial, memòria a curt termini i memòria a
llarg termini. De la memòria a curt termini hi ha un altre tipus que no
coneixia sabia que existia per no com que és la memòria de treball que arriba a
través dels sentits que només emmagatzema informació i si no es troba cap
sentit es perd, de la memòria a llarg termini tot i que ja en coneixia
diferents tipus no en sabia el nom com
és la episòdica i la semàntica.
Els processos de la
memòria tot i que no els havia estudiat no crec que siguin fàcils de reconèixer
quan es parla de memòria que són l’emmagatzament de la memòria, la recuperació,
l’oblit i el coneixement profund.
A continuació i com a últim dels processos cognitius esta
la intel·ligència, aquesta es creia que era un procés estàtic que no
evolucionava i per això els models educatius es basaven en aquesta creença i per
això nens amb necessitats educatives especials no consideraven que podien
evolucionar. Aquest creença ja no està i ara ens basem en les 8 intel·ligències
de Gardner. Tot i que es diu que hi ha 8 intel·ligències que engloben tot tipus
de coneixements com són els logicomatemàtics o que tenen relació amb les
relacions socials el pensament típic de tot el món és que la gent que sol ser
més bona en matemàtiques o enginyeries són més intel·ligents que els altres i
no pensen que cada persona pot ser intel·ligent en altres aspectes i ser igual
de intel·ligent que el que és en matemàtiques.
Ara parlarem dels
processos afectius que són la personalitat i la motivació.
Per a que els nens creïn
la seva pròpia personalitat han de tenir una seguretat emocional en l’aula,
sentir-se que les seves demandes son ateses i no depenen de quina forma les demana.
Els nens quan són petits tenen moltes persones que són una referència per a ell
alhora de formar la seva personalitat i també convé que es tingui en compte
això alhora d’estar amb ell.
Per últim la motivació és
un factor que tot i que no és menys important que els altres està menys valorat
i més oblidat. La motivació en l’aprenentatge pot beneficiar molt ja que si tens ganes d’aprendre allò et resultarà
molt més fàcil. Però a vegades això no es té en compte com en l’escola les
coses que es donen s’han d’aprendre si o si a molts professors no els importa
si tu estàs motivat o no simplement ho has de fer i això és el que conta.
Com hem pogut veure en l’aprenentatge
són molts els factors i els processos que intervenen tot i que són igual de
importants i tots tenen una certa relació a l’aprenentatge alhora de la veritat
no tenen la mateixa consideració uns que els altres.
miércoles, 8 de enero de 2014
Tema 2
El tema dos l’he dividit en dos parts ja que es pot
dividir en les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum
actual i en els models cognitius.
Aquesta primera part
tractarà sobre les teories del aprenentatge, on es defineix l’aprenentatge com
a un canvi més o menys permanent de la conducta que es produeix com un resultat
de la pràctica. Sobre aquest aprenentatge els conductistes deien que la ment és
una tabula rasa on l’entorn influeix i
va remodelant la conducta. Aquesta teoria impulsada per en Watson va tenir
molta repercussió a la escola per el seu valor científic.
Dintre del conductisme
trobem dos vessants, el condicionament clàssic del que ja coneixia un experiment
més famós el de Paulov que tractava
sobre un gos que el va fer associar el remor de la campaneta amb el temps de donar
menjar per al gos, amb això va fer que cada vegada que feia sonar la campaneta
el gos salivés tot i que no li dugués menjar. En la classe de psicologia de
segon de batxillerat varem parlar d’ell
però no vaig pensar que tingués relació amb l’educació si no que eren simplement
estudis sobre la ment, però és important saber-ho de cara al futur quan estem
en una classe per saber com poden afectar certs actes als nens, tant per a bé
com per mal. Dintre d’aquest condicionament clàssic trobem tres variants, la
desensibilització sistemàtica, l’exposició imaginació i l’exposició en viu.
Després està el
condicionament operant que consisteix en estimular conductes amb reforços que
han de ser proporcionals a la dificultat de la conducta. Aquesta conducta es
reforça quan apareix i permet gradualment remodelar la conducta. Del
condicionament operant no en sabia res però després de fer un treball on havíem
d’aplicar aquestos reforços en situacions que havíem de crear nosaltres ho he
entès millor i a més em pareix difícil aplicar-ho a la pràctica perquè crec que
és molt fàcil que es converteixin en reforços mal aplicats. Dintre del
condicionament operant n’hi ha moltes variants com poden ser l’emmollament, l’encadenament,
el sistema de direcció de fitxes, sobrecorrecció, temps fora de reforçament i
tutoria d’un company. No totes les variants són iguals alguns a llarg termini
poden crear dependència o n’hi ha altres que també formen part d’aquestes
variants i no es consideren bones per a aplicar-les com pot ser el càstig
físic.
A continuació tenim les
teories de l’aprenentatge social o vicari i el determinisme recíproc de les que
no havia sentit a parlar mai fins ara. En la teoria de l’aprenentatge social o
vicari comparteix els principis bàsics del conductisme però es pot veure que ja
es va apropant al cognitivisme ja que parla de l’entorn com un factor important
en la conducta.
En el determinisme recíproc també es parla d’altres
factors que influeixen en la conducta com son l’ambient, els factors personals
i els factors cognitius, influeixen tant en la conducta com en l’entorn.
Per últim en aquest apartat tenim la teoria de Bandura de
l’aprenentatge per observació aplicada per Zinmerman. Aqueta teoria te en
compte aspectes del nen que els conductistes, considerant que el nen era una
tabula rasa, no havien tingut en compte abans. La teoria es basa en 4
processos: el primer és el procés d’atenció on es selecciona la informació, el
segon és el procés de retenció que esta relacionat amb la memòria,el tercer és
el procés de reproducció motora i per últim el processos motivacionals. El
model de desenvolupament acadèmic autoregulat em pareix molt interessant i
encertat ja que considera a l’alumne com a participant actiu en el seu procés
d’aprenentatge que no parla només de influencies o factors externs si no també del
mateix alumne que és el que viu el procés.
La segona part d’aquest tema es centra més en els models
cognitius començant amb el model de Piaget. Primer de tot dir que el
cognitivisme va sorgir com a contraposició del conductisme.
El model de Piaget ja el varem treballar l’any passat per
això no em centrare tant com en els centres per que moltes coses de les que hem
donat ja les coneixia. El model de Piaget es basa sobretot en la creació
d’esquemes mentals i cada vegada més complexes a partir del coneixement. Per
aquestes fet es produeixi n’hi ha unes funcions bàsiques com és l’organització
i l’adaptació, i dintre d’aquesta l’assimilació i l’acomodament. Aquest procés
es divideix en 4 estadis que només nombraré, sensoriomotriu, preoperacional,
operacional concret i operacions formals. Aquest model de Piaget permet a partir del estadi en el que
està el nen adaptar-se i crear situacions d’aprenentatge adequades per tant serveix
de guia i em pareix molt important.
Després tenim a Vygotski que també el varem donar l’any
passat per no tant desenvolupat com ara. Varem treballar la Zona de
Desenvolupament Pròxim que és la relació entre allò que ja sabem fer (Zona de
Desenvolupament Actual) i allò que podem fer (Zona de Desenvolupament
Potencial) , llavors la ZDP seria la zona adequada entre aquestes dues per tal
de que l’alumne assoleixi allò que pot fer amb l’ajuda del mestre. Per tant la
funció que ha de tenir la mestra en aquest sentit és la d’oferir ajuda al nen
per tal que arribi a assolir aquells coneixements però que cada vegada el nen
vagi fent-ho de manera més autònom amb menys ajuda. Aquesta idea última és una
de les coses que aprés aquest curs ja que l’any passat va ser molt breu aquest
tema i a més ens serveix alhora d’exercir de mestra en el futur.
A continuació parlaré de la metàfora de “La Bastida” de
Scaffolding, Wood, Bruner i Ros. Aquesta metàfora la varen utilitzar per
descriure l’actuació d’un mestre per juntament amb l’alumne resoldre una tasca
complexa. Primer de tot s’ha de tenir en compte el següent:
-El mestre ha de saber quina informació i quan
presentar-la
-Obtenir informació del que cada alumne sap.
-El mestre ha de plantejar la tasca com un repte.
-L’actuació del mestre ha de ser inversament proporcional
al nivell de competència que l’alumne mostra.
Aquesta metàfora jo la veig també com a una guia de la
possible actuació que ha de tenir una mestra amb els seus alumnes alhora de
fer-los evolucionar i fer-los més autònoms alhora de construir el seu propi
aprenentatge, sabent per on han de començar i quines formes d’ajuda i suport
han de donar-los.
Després tenim a Ausubel que parla de tipus d’aprenentatge
on s’esmenten dos que són els més important, l’aprenentatge significatiu i
memorístic i l’aprenentatge receptiu i per descobriment. Es pot dir que el
primer aprenentatge esmentat pertany més a l’escola tradicional i el segon
aprenentatge esta més relacionat amb la visió de l’escola actualment.
Ausubel no diu que un aprenentatge sigui millor que
l’altre si no que tots dos poden afavorir l’aprenentatge depenent de la manera
en que s’utilitzen. També he de dir que jo em decant més per el segon
aprenentatge però això no vol dir que hi hagi gent que a lo millor aprendre de
memòria li agrada més o li va millor també depèn de les capacitats de cada
persona. Però sobretot l’aprenentatge ha de ser significatiu i per això es
requereixen dues coses que el material sigui significatiu i que l’alumne ha d’estar
motivat.
Per últim tenim a Bruner que diu que l’aprenentatge
consisteix en la categorització i diu que està relacionada amb la selecció d’informació,
generació de proposicions, simplificació, presa de decisions i verificació d’hipòtesi.
Això vol dir que és el nen el que organitza el seu coneixement segons les
categories que ell té formades a partir de esquemes previs i experiències que
té el nen.
A partir d’això en Bruner diu que hi ha tres modes de
representació en els nens que són la representació enactiva o executora, la
icònica i la simbòlica.
Aquesta teoria de Bruner pot complementar a altres
teories com la de Piaget ja que coincideixen la representació icònica amb l’etapa
preoperacional de Piaget.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)